Experimentus arte

La forma d'un sentit

2012-01-22T23:25:00.001+01:00

Hi ha cançons que et generen una atmosfera que t’enganxa i no et deixa sortir-ne. A vegades no saps si és l’arquitectura harmònica dels acords, els teixits que van formant la instrumentació o el simple color de la tonalitat. A vegades, de tan simples i minimalistes que són, et deixen fora de la realitat empírica i te’n vas molt lluny. Sovint no cal ni tancar els ulls per deixar-te caure i notar que cada nota és perfecta i està escollida amb un habilitat monstruosa. Diuen que aquestes cançons són aquelles que necessites escoltar-les trenta vegades seguides i que són les més emotives perquè allarguen un estat difícil de mantenir si no és amb aquella música. Jo crec que val la pena compartir una cançó que algú t’ha descobert i et fa sentir coses com les que fan Sigur Rós amb Samskeyti.

Tu també, potser sense saber-ho,

en algun moment, has volgut ser

una cançó, que algú et cantés,

ser melodia a la boca d'un

desconegut, sonar precisa

i tan lleugera com sentida,

verdadera, adoptar la forma d'un

sentit que es busca.

Mishima
La forma d'un sentit

Fotografia

Espectacle Pina Bausch

Parce que des fleurs dans une cuisine c'est joli

2012-01-21T16:35:00.000+01:00

Comprar una baguette, passejar-se per Montmatre, fer fotos als bobos, acabar en una festa d'un pis parisenc desconegut, impregnar-se d'art al Pompidou, regalar macarons als humils hostes, anar amb avió, tot és fantàstic. Però encara més descobrir les afores de París com els seus dos pulmons (que són els grans boscos de les rodalies) o poblets com el d'Ivry. Cada cop hi ha més artistes que fugen de la gran ciutat per refugiar-se en grans fàbriques o magatzems abandonats. L'encant de les vies de tren i les postes de sol són motiu suficient per parar-s'hi tal i com ho feia Armand Guillaumin amb el seu Soleil couchant à Ivry.

Marcos Ordóñez, ese hombre

2012-01-19T00:55:00.000+01:00

Gran notícia pels amants del teatre, cinema, música, literatura o sèries. Estic encantada amb el nou blog, Bulevares Periféricos, de Marcos Ordóñez.
http://blogs.elpais.com/bulevares-perifericos/

Ai Carmensita que la noche te persigue

2012-01-17T19:42:00.003+01:00

A tu primo colorado, con barba carburada y lleno de ballena inclinadose al sol.

A tu rayo de luz roja, besando nuestra boca, el beso que te sopla huele alcohol.

A tus tres ojos lunares extraterrestriales entran cuando sales por eso no se ven!

Bats in the attic

2012-01-02T21:07:00.002+01:00

Avui que fas vint anys.

You mentioned bats in the attic
so now you're lifting off the tiles

Compter les jours sur tes doigts

2012-01-02T01:21:00.000+01:00

Ens agrada la velocitat, trepitjar la resposta. Encara que no es distingeixin les formes, sabem que val la pena. Celebrem dos cops les campanades perquè aquí cada dia és com si fos diumenge.

Nessun Dorma

2011-12-16T16:54:00.001+01:00

L'últim combat?

2011-12-10T16:32:00.008+01:00

Ahir vaig tenir la primera borratxera en un teatre amb la creació dramàtica Qui té por de Virginia Woolf? El teatre Romea ofereix aquesta obra dirigida per l’argentí de moda del teatre català, Daniel Veronese, a qui ja hem vist altres vegades al Teatre Lliure amb les seves versions de Txèkhov. Reduïda a una hora i quaranta minuts, l’obra escrita per Edward Albee ens presenta una batalla dialèctica de com un matrimoni, en George (Pere Arquillué) i la Martha (Emma Vilarasau), s’esgarra per dins d’una manera destructora i sense pietat davant d’uns convidats més joves, la Honey (Mireia Aixalà) i en Nick (Ivan Benet), que també en patirà conseqüències.

Són un matrimoni que s’estimen molt però que es posen a prova constantment –a través d’un gran enginy verbal- l'un i l’altre. Qui té por de Virginia Woolf? parla del fracàs de la humanitat en les relacions entre persones, de la dificultat de viure en parella i d’estimar les debilitats i petits fracassos de l’altre. En George és professor d’Història i ella és la filla del director de la universitat on hi treballa ell. La Martha és una dona fracassada que no accepta la seva vida i que s’enforteix – com el seu marit- a través de la ironia i el cinisme. El muntatge desborda tensió i vertigen, i es converteix una nit molt complicada on l'adrenalina queda servida en mans de Vilarasau i Arquillué.

No hi ha treva per a les paraules de l’altre. La petjada de Varonese és aquest ritme trepidant que fa que els actors es trepitgin i vagin a dos-cents per hora. El director no deixa espai per a les “cosas teatrosas”. La Martha i en George són extremadament intel·ligents i hàbils en els seus arguments –i contrarguments- i no els cal pensar perquè saben tot el que han de dir en cada moment. Porten jugant a aquest joc infernal des de fa 23 anys.

En un principi, la morbositat de l’enginy dels personatges agrada a l’espectador que, a més a més, riu en molts moments que en el fons són dramàtics. Però si una cosa bona té Qui té por de Virginia Woolf? és el fet que qualsevol pot veure's representat dalt de l'escenari. Ara bé, la batalla arriba a tals extrems que un comença a suplicar per dins que deixin d’envestir-se d’aquella manera tan esvaïdora. Quan les llums s’apaguen i sona Sigur Rós, el públic està absolutament devastat. És moment de preguntar-se com pot ser que dues persones que s’estimen tant, s’arribin a tractar així. Deu ser que estimar-se no ho és tot en aquesta vida. L’abisme arriba finalment, però queda temps per a pujar un cop més les escales?

L'espera, al Teatre Lliure

2011-12-05T01:04:00.006+01:00

L’espera se situa a la Venècia del segle de les llums, el 1748, però és una obra contemporània del periodista, professor i dramaturg Remo Binosi. Dic contemporània perquè va ser escrita als noranta i estrenada a Itàlia l'any 1993 però també, per tota la seva universalitat i correspondència amb valors i sentiments que encara avui són presents en les nostres vides. Adaptada i dirigida per un col·laborador proper al director del Teatre Lliure, Juan Carlos Martel, L’espera havia de ser, ens uns inicis, una novel·la. Tanmateix, Binosi reconeix que no ho va aconseguir i va decidir convertir-la en una obra de teatre perquè creia que li oferia més llibertat.

És una obra que no només parla de la maternitat futura sinó de les imposicions de la vida que ens autoexigim, de la distància entre desig i raó que sovint ens provoca allaus i tempestes en la vida. I si aquest terrabastall es tracta d’amor, del més imprevist, encara colpeja amb més intensitat. Les tres dones que surten a l’escenari són tres personatges tancats en un espai molt reduït que representen, a través de la seva història, una situació que tots, homes i dones, ens hi trobem alguna vegada a la vida: el desamor per la vida que portem i per les coses que ens imposen. La comptesseta Cornèlia (Marta Marco) representa una dona burgesa frustrada que ha estat castigada per haver trencat la seva virginitat, la seva minyona Rosa (Clara Segura) és l’esclava del rol subaltern que li imposa la seva condició social i finalment, la dida (Isabel Rocatti) que representa una vida perduda venuda l’obediència absoluta d’uns valors paternalistes.

L’espera batega i amb força. És una història d’un amor entre dues dones que no es poden harmonitzar. Rosa i Cornèlia senten la força que els creix al ventre i es descobreixen estimant-se l’una a l’altra, però saben que s’hauran d’enfrontar sense remei a la condemna d’haver de fer allò que no es vol fer i d’haver de ser qui no s’és. L’espera és un text vital que s’inicia amb un to lleuger i de comèdia però que acaba desenllaçant-se amb un caràcter tràgic. L’espurna que ho encén tot és l’inesperat embaràs d’una de les protagonistes que farà que la relació entre la minyona i la comptessa passi per totes les emocions vitals, del rebuig per la diferència de classe social a uns punts de connexió, fruits del desig i de l’amor, que desperten un sentiment molt intens.

En definitiva, L’espera és una obra que parla de la llibertat, o potser més aviat, de la no-llibertat, d’allò que un no desitja fer i ser allò que no desitja ser. Amb paraules de Remo Binosi: “L’espera és un viatge en el qual el descobriment de l’amor ho remourà tot violentament".

Tall buildings shake

2011-11-29T23:45:00.000+01:00

Gran, gran directe... ideal per celebrar que tornen al Primavera Sound 2012!

El jazz i el rap junts

2011-11-23T12:56:00.007+01:00

"Boogaloo" de KaseO Jazz Magnetism.

2011-04-25T19:45:00.008+02:00

Pompeia

Saps que encara som
i que t’estim en el goig de l’agost
amb el ressò de l’instrument més humà.
Que malgrat les noves primaveres,
la nostra fóra eterna
plena de joia i creació.
Saps que tu encara hi ets
però que ja no vols
mirar per tu i per mi
sense esbossar maldestres rialles.
Som el crit ofegat dins la nit
que ha patit el gran jou de l’opressor,
la follia dels mals déus.
Hem viscut en l’anestèsia
i som un spleen inacabat,
una copa de vi vessada,
bell patrimoni del vertader amor.
Marxem, marxem d’aquí.
Retrobem-nos en una freda nit
d’una ciutat sepultada d’injustícia.
Una ciutat que es vesteix de tu.

*Fotografia de Nan Goldin

Un títol shakespearià

2011-02-24T09:27:00.009+01:00

Però el boomerang s'encallava entre les branques i no tornava mai. I van baixar els altres amb la Vanessa, ai la Vanessa com li deu anar. Menjaven pipes amb arrogància. Vam estudiar els corrents de l'aire. I l'Ignasi jo li escoltava mil aventures de països llunyans. I estaven bé i eren distretes. Em va fer mal veure en els ulls de la Vanessa que la cosa es posava interessant.

Això sí que es posa interessant. Molta instrumentació, mil instruments de corda i lletres que tornen a fer-nos sentir com si fóssim un dels nous personatges manelístics a les dues noves cançons: Aniversari i Boomerang.

http://www.youtube.com/watch?v=HdakJQth7Sw

http://www.youtube.com/watch?v=uw3IoBlJ6Nw

LLANÇAMENT DE "10 milles per veure una bona armadura": 15 DE MARÇ

2011-02-23T21:41:00.004+01:00

AVÍS per als ciutadans madrilenys: un ex coronel, abandonat, vell i cansat pot ser un dels passatgers en un dels vostres vagons. Recordeu que a l’escola, sempre us han ensenyat que deixar seure la gent gran és tot un gest d’amabilitat. Tu ets jove i ells tenen molts més mals que tu i fer-ho et suposarà una satisfacció personal. Per tant, si algun dia us creuéssiu un ex coronel, abandonat, vell i cansat deixeu-lo seure i si fa allò de no, no, gràcies si ja baixo, crideu-li: que se siente, coño!

2011-02-23T09:50:00.005+01:00

EL que està clar és que Internet és una gran revolució, això ho sabem tots. En el cas de Tunísia i Egipte ha permès l’accés a molta informació i a la capacitat de coordinació a través de les xarxes socials (véase Facebook i Twitter). Veiem fotografies de molts moments de tota aquesta gent que han estat durant dies i dies als carrers lluitant per un camí cap a la democràcia. Però nosaltres ho vivim amb distància i amb virtualitat.

AIXÍ comencen a ser els sopar d’amics. Quan X arriba al menjador saluda cordialment i s’asseu en un cantó del sofà per començar a repassar totes les comandes i els eventos que té durant els pròxims dies. Pot quedar-se molta estona mirant l'iphone sense aixecar el cap ni per intervenir en cap de les converses. Quan ens posem a penjar, li preguntes si vol una mica de vi i et respon ui, ui, no merci que això dels ponis del zoo comença a fer figa. Òstia perdona, estava pensant en altres coses. No si ja. No passa res ja et preguntaré via inbox, email, tag, tweet, hashtag, faceboking o smirting... que si vols fer un viatge a l’estiu.

2011-02-18T12:29:00.005+01:00

ENCARA recordo el primer cop que em van passar el seu disc i el vaig escoltar. Em va sonar al pop rock català (el nom de per si ja fa ràbia) que tant havíem escoltat quan teníem 10 anys. No és que tingui intenció d’ensorrar cap mite però sí que vull dir un parell de coses. El que és evident, és que algú que té un mànager que és periodista i té un programa, per posar un exemple, el Delicatessen d’Icat FM o és crític de música de l’enderrock té les coses... com ho diríem? Més fàcils? Per tant, aquest èxit massiu no és tan sols una qüestió de fer el tipus de música que fan. Tenint la cara mona i tocant quatre notes amb la melòdica pots arribar lluny, ara ja ho sabeu. I és que el grup en qüestió s’emporta la palma*. La qüestió és: un crític de música i periodista pot ser mànager d’un grup?

AQUEST boom no es deu ni a l'anunci d'estrella damm ni al pobre Jean-Luc sinó a segons quines facilitats... que d'altres no tenen. Ah, i per favor, ara que ningú s’ofengui però això de dir que són com els Manel, no. Ells canten que són homes que treballen de gos i van a festes infantils. Ni el rollo d'un ni el de l'altre tenen res a veure com tampoc el seu públic, però què hi farem. Tot això és perquè són els amics de crítics d'arts per si algú no ho sabia encara.

*Ésser el millor.

reeixir, excel·lir

2011-02-17T10:29:00.001+01:00

Dídac Rocher, El nus

El pare modèlic que volen totes les filles

2011-01-25T23:48:00.006+01:00

UN tovalló amb unes notes a mà m'he trobat al bar sobre una de les taules brutes de marbre. És d'aquelles coses que sempre t'imagines fent però que mai fas el pas. A vegades perquè penses òstia se l'endurà el cambrer i es pensarà que lligues amb ell o per cosa que algú que et coneix la trobi... òstia no ho sé.

RESULTA que aquest migdia dinant l'he trobada. L'escriptor de notes als tovallons no era un personatge del Le Carré, no era un espia. Vull dir que no s'adreçava a mi. Però la qüestió és que la broma li ha sortit bé i jo més feliç i ingènua que mai, recullo totes les revistes de mobles i el diari -que certament convergenteja-, abandono la meva diogenitat crònica per uns moments i em llenço com faria en Tomàs cap a l'espiral, deixant la Teresa a casa sola.

El record que no has cridat

2011-01-22T00:57:00.007+01:00

"Little fish, big fish swimming in the water

come back here man gimme my daughter"

VIURE a Sants tampoc està tan malament, no sé perquè et queixes tant. Si al capdavall tan és viure aquí o viure en un altre barri. Pujo les escales, que encara aguantaran uns anys més, i arribo a la nostra planta. Sento una música propera però a la vegada té un nosequé que em duu temps enrere. Quan per fi poso la clau i empenyo el pom, clac. Sento aquella cançó que quan tenia tres anys em fotia una por de collons. Eren les imatges del videoclip el que em feien por perquè clar, la lletra paranoica aleshores no l'entenia.

El clic impacient em porta a Julio de la Rosa

2011-01-02T15:56:00.007+01:00

NO hi ha res com les empatxades musicals que agafo de tant en tant. I és que jo no paro de dir-ho a tothom però jo no m'empatxo per nadal de grans àpats. I no és tracta de cap estratègia pertorbada sinó que la meva panxa diu prou. Diguéssim, doncs, que substitueixo els alts postres de delicatessen, que se serveixen a tota taula nadalenca, per discos i discos que trobo remenant durant hores. Realment, sort en tenim de myspace's, spotify's i mendangues d'aquestes que ens ho donen tot ara i aquí quan volem. Sóc una total fan de la generació del clic impacient. És que és fantàstic estar immersa en un Rachmaninov profund i de cop i volta sentir follies d'en Sisa.

JO per nadal foto a mar tant torró i tanta conya i escolto grans discos com aquests: La herida universal

Música, poesia i inspira

2010-12-02T09:14:00.010+01:00

Inspira és el projecte intimista darrere del qual s’amaga Jordi Lanuza (1976) des del 2002 i que ja ha editat dos discos: Cova Placenta (Cydonia, 2008) i Escapistes (Amniòtic Records, 2010). Per a Lanuza, la música des del primer dia ha estat “com un mètode d’evasió prioritari a altres drogues”. Tan sols amb tretze anys, ja agafava una guitarra espanyola amb què es llençava cap al món de la música. Tot i així, ara amb trenta-quatre anys, a part d’Inspira, també col·labora com a baixista amb Maria Coma i a alguns concerts amb Pau Vallvé, el productor del seu darrer disc. A més a més, a part de l’àmbit musical, Jordi Lanuza també té el bar Vinil, al cor de Gràcia, un racó per on han passat des de bandes destacades del panorama musical català fins al fill de John Lennon.

Segons el músic, viure de la seva música és difícil, però Inspira cada cop té més números de ser una de les bandes més importants dels escenaris a Catalunya. “Ara tenim la sort de ser contemporanis d’una etapa molt bèstia per Catalunya, hi ha propostes de molta qualitat”, afirma Lanuza.

Jordi Lanuza confessa que el nom del projecte sorgeix “de la metàfora del primer acte que fem quan naixem, és a dir, inspirar”. Pel que fa a l’últim cd que ha llençat l’autor, “Escapistes”, és més personal però a l’hora menys intimista i introspectiu que el primer. “Era com mirar-s’ho tot com passa des d’una cobertura i el nou disc s’escapa d’aquesta cobertura i busca una nova perspectiva”.

Moments de cristall

2010-11-19T01:42:00.004+01:00

Hi ha moments de cristal que pengen d’un fil, són eterns com mai escalfen per sempre més. Els seus ulls m’atravessen i el temps se’n va, la Lluna es fa un bany d’estiu a prop del nostre alè. Pels instants de viatges infinits de pluges i anar humits. Brindem per cada pas donat. I uns petons que són com l’aigua quan tenim set i les meves mans es fonen amb la teva pell. Pels moments de viatges interiors d’essències i records, no mirarem enrere i no deixem de tremolar. Pels instants de viatges infinits de pluges i anar humits, brindem per cada pas donat.

clic-clic

Elixir de cicuta

2010-10-31T22:23:00.001+01:00

Elixir de cicuta, nou blog: http://elixirdecicuta.blogspot.com

Bon hiver, ma petite princesse

2010-08-18T21:05:00.002+02:00

Que les rambles són molt lletges a l’agost. Que s’ha de fer eslàlom i s’ha d’anar amb compte amb els catorzemilcincccents fotògrafs. I si fem veure que som en ple desembre congelat/pessebre vivent, ens posem la llana i la bufanda, encenem la llar de foc, enviem postals de Nadal, ens quedem hores i hores al llit mentre escoltem l'home hivernal? Benvingut a l’hivern de Justin Vernon, una música fràgil que ens condueix a tancar-nos en una cabanya a Wisconsin i sortir de tant en tant per caçar i vestir camises de quadres.

#93.3 - BON IVER - For Emma, Forever Ago
Cargado por lablogotheque. - Videos de música, entrevistas a los artistas, conciertos y más.

Records

2010-08-16T16:00:00.004+02:00

Els quinze minuts de Warhol

2010-08-03T15:29:00.010+02:00

Les mares s’enamoraven i les jovenetes queien de cul alarmades per la seva mobilitat pelviana i la seva virilitat. Duresa i tendresa, amb tocs sensuals, mai van ser tan ben combinades.

Un jove Elvis de dinou anys, fill de pares pobres i de Memphis, va tenir un gran cop de sort l’any 1964. Com diria Warhol més endavant, tothom té els seus quinze minuts de fama. Elvis els va saber aprofitar. El juliol del 54 es va tancar als estudis amb Bill Black com baixista i amb Scotty More a la guitarra. El que va aconseguir Elvis, ningú ho havia fet mai. Més aviat, ningú ho havia fet mai d’aquella manera tan additiva ni tan sensual. Elvis va saber fondre el country dels blancs amb el blues dels negres. D’aquell estudi, el trio va treure un cd on hi havia una versió blues de That’s all right mama i una de country de la cançó Blue moon of Kentucky. Aquell trio va ser una gran decisió, els discos no van parar de vendre’s i Elvis comença a pujar esglaons cap a l’altar.

De fet, Elvis no pretendre mai canviar el món, no era un John Lennon. Tampoc ell es considerava un insurgent però es convertí en un signe de rebel·lió (cabells engominats, jaquetes de cuero, cotxes, guitarres...). Sí una cosa tenia molt clara Elvis Presley era que ell un home de guitarra (wouldn’t you now, I’m a swinging little guitar man).

...Després de caure en la nostàlgia i sentir cd's de l'Elvis, qui no donaria el que fos per treure el cap entre les groupies de primera fila i veure un directe de Jailhouse Rock? Es diu que l’any 1976, Bruce Springsteen, després de fer un concert a Memphis, es va traslladar a Graceland, la mansió d’Elvis. Es veu que va saltar la balla i va córrer cap a la mansió però un guàrdia el va enxampar i el va fer fora. Springsteen es declarà un fan més que tan sols perseguia el gran Rei del rock and roll.

Un univers musical

2010-07-29T21:00:00.021+02:00

Hi ha llibres i llibres. Hi ha música i música. Tòquio Blues, si més no, és un llibre d’aquells que qualsevol persona del mundillo Murakami ha llegit o ha fullejat algun cop. El temps en què compaginà l’escriptura amb la regència d’un local de jazz, suposà una gran influencià per a les seves obres. En el llibre es nota el gust constant pel jazz. De fons sempre sona música dels grans pianistes de tota la història com per exemple Bill Evans, Bud Powell -pianista nord-americà que destacà en el bebop-, Thelonius Monk, Mile Davis... d’altres figures saxofonistes com ara John Coltrane –autor de la gran A love supreme- o Ornette Coleman –impulsor del freejazz-.

Però Murakami no abandona les figures del rock. Repassa a través de la guitarra de la Midori, totes les cançons més clàssiques. Dels Beatles amb Hey Jude, Julia, Penny Lane, Blackbird, When I’m sixty-Four [...], fins als Rollings, passant per Creedence Clearwater Revival o Jim Morrison.

Però si allarguem la sensibilitat i el gust musical de Murakami, cal afegir que la música clàssica no deixa de ser un personatge més enmig de la ciutat tremolosa ciutat de Tòquio. Brahms, Beethoven i un Clar de Lluna de Debussy apareixen al llarg de la història.

Us deixo la llista Tòquio Blues d'Spotify de la música que apareix al llibre i un parell de cançons.

Lágrimas negras d'estiu

2010-07-17T15:41:00.005+02:00

Caminar amb sandàlies que fan llaga tot el dia, llevar-se tard per la calor, deixar el telèfon dins la nevera, no saber ni quin dia és de la setmana, orelles que fan soroll perquè tenen aigua, anar amb bicicleta i perdre's per carrerons... Jo no sé quina és la cançó de l'estiu però què millor que els sopars a la fresca d'amanides de formatge de cabra amb antonies fonts, delêns i bebos valdès de fons...Un jardinero de amor, siembra una flor y se vá, otro viene y la cultiva ¿de cuál de los dos será?

Llarga vida als Wilco

2010-05-29T15:40:00.004+02:00

I cap a les deu, el gran escenari del Primavera s’omplia en l’espera dels americans Wilco. Els reis del pop, del country beatífic, del rock més abstracte i de la gran dissonància, van aparèixer amb la primera cançó Wilco [the album]¸aixecant l’eufòria del públic wilconià. Amb poc més d’una hora trenta, l’excel·lent directe va oferir grans cançons com Impossible germany, Jesus etc, One wing, I am trying to break your heart, Heavy Metal Drummer... Jo em quedo amb l’energia i la bogeria de Nels Cline.

fotografia de CARMEN SECANELLA
(llista spotifainera)
Wilco

Rosenvinge i Biolay

2010-05-25T15:33:00.005+02:00

En un cafè de París els dos mites musicals/sexuals es troben per començar aquest nou projecte de EL PAIS. Es tracta de regalar cada dia una cançó, via interné, dels grups que celebraran sobre els escenaris el Dia de la Música (21 de juny). Des d’ahir, que ja es troba a la xarxa la cançó franco-hispànica-danesa “La idiota en mi (mayor)" composada per Rosenvinge, mai gravada als estudis però que possiblement acabarà apareixent al seu pròxim disc. A l’hora de grabar les veus, tots dos músics es van trobar a París on, le poèt maudit, va aparèixer amb una estrofa en francès (que apareix a les acaballes de la cançó).

No és la millor cançó de Rosenvinge ni de Biolay, però què coi, fan gràcia aquests dos junts.

Aquí tots dos explicant-se la vida i tal i qual...

Pur idealisme

2010-05-16T15:18:00.004+02:00

Dos ànimes més al calaix de la història. Al costat tenen Bob Dylan i Joan Baez, Travis i Jane, Benjamin Biolay i Chiara MastroiaNni, Tomas i Teresa, Camille i Franck, Nacho Vegas i Christina Rosenvinge, Frida Kahlo i Diegeo Rivera, Auguste Rodin i Camille Claudel, Man Ray i Kiki de Montparnasse, Gala i Dalí, el Llop i la caputxeta vermella, la bella Buttercup i el príncep Westley, Chopin i George Sand...

Maria Coma i Pau Vallvé, darrere d'ü_ma. | Miau (Live, La Malla Tendències)

Le poète maudit

2010-04-11T15:40:00.005+02:00

Fa unes nits, Benjamin Biolay le poèt maudit, va enamorar el Palau amb el seu nou el doble disc La Superbe.

El cinquè cd, després d’altres com Négatif o Rose Kennedy, s’inicia amb unes cordes que són pura poesia. És un cd on ha experimentat amb tot tipus d’estils, passant pel jazz i pel funk. Grans cançons com Tu es mon amour –títol per excel·lència de la chanson francesa- recorda a la França sensual dels setanta o d’altres com La Toxicomanie un petit homenatge a Chet Baker.

Productor i compositor d’altres artistes, és el músic de la chanson actual al costat de Dominique A... és el Gainsbourg del XXI? Maleït o no, sempre apunta on més fa mal. La Superbe en definitiva, és una narració poètica d'amors nous i d'amors perduts...

Fools for love

2010-04-04T17:51:00.005+02:00

A Fools for Love de Sam Shepard, Eddie i May posen a proba el poder de l’amor capaç d’ésser monstruosament destructor i tràgic. El desig esdevé el punt central d’aquesta breu obra teatral perfecte per una tarda de diumenge. El món abstracte de Shepard ens descriu, a través d’imatges desordenades i confuses, pura poesia.

Em ve al cap el directe de l’any 2000 del Joe Jackson de la cançó Fools in love...

Country disappeared

2010-04-03T14:09:00.003+02:00

Pura poesia.

All I have to do is dream

2010-04-01T23:23:00.010+02:00

A principis dels fabulosos 60,
recordo passar tantíssimes tardes a guateques.
on lletges, coixes i tetudes vestíem els millors vestits,
passejàvem pels jardins, on s’hi celebraven les festes,
i la batalla entre ambdós sexes començava sota la música de
Paul Anke.
Oficinistes, obrers i mecànics es disputaven les més guapes
però el mariner, viatger de terres llunyanes i desitjat per totes,
els passava pel davant encisant-les.
La música era la reina de l’erotisme i pas per aconseguir un
trist frec entre dos cossos lliures.

On Chesil beach

2010-03-14T19:19:00.005+01:00

En una època en què L’amant de Lady Chatterley estava prohibida i encara no havia aparegut el primer LP dels Beatles, se situa aquesta novel·la d'Ian McEwan. L’univers d’Edward i Florence esdevé colpidor. El nerviosisme, la sensualitat i el sexe es fondran amb la música de Schumann, Brahms, Bartók, Beethoven...

Una història d'una nit de noces - a l'Anglaterra dels seixanta- que flueix per si sola i que finalitza a ritme trepidant atrepant el lector fins l’última petjada d'Edward a la Chesil Beach.

Comuna?

2010-03-08T22:13:00.003+01:00

Davant de Montserrat, al petit poble del Bruc, viuen els Anímic. Les grans muntanyes són el monstre que transforma l’estat d’ànim del Ferranet, la Louis, la Núria, del Juanjo, del Miquel i del Roger, que després de treballar a la ciutat, arriben a casa i formen una família.

Els sis membre d’Anímic són un dels grups més representatius de l’escena pop-folk intimista de la música en català. Tot i així, destaquen per a combinar el japonès, l’anglès i el català en les seves cançons casolanes. I dic casolanes, ja que fan música junts, comparteixen paper de wàter i sala d’estar. Tenen un porxo, on sovint i si el temps acompanya, fan música. Però perquè tot això funcioni, cal una organització. Gràcies a la Louis, tenen un paper a la nevera on (rollo esplai ) escriuen les feines de cadascú que van rotant cada setmana.
Tenen un fantàstic menjador coronat amb una taula grossa –d’aquestes de família nombrosa- on a les parets hi destaquen els quadres d’en Ferran. Mentre descansen sona la Cat Power o la PJ Harvey...
A baix de tot, el cor de la casa, hi trobem la sala d’assaig. Els trastos i instruments força especials -com el theremin- omplen la sala d’essència anímica.

Just one king's soul

2010-03-05T21:00:00.002+01:00

Hereter del R&B i del gospel de les esglésies, el soul va expressar l’orgull racial de la minoria negra durant els anys seixanta. Després de Ray Charles, Sam Cooke, s’aixecaran les veus de Otis Redding –en mans de la companyia Stax- o l’Aretha Franklin. Què era el soul? Segons Ray Charles el soul “és com quan agafes una cançó i la fas part teva. És tan autèntica, tan real, que la gent es pensa que t’ha passat. El soul és com l’electricitat: un esperit, un impuls, un poder”. Per a mi, pot ser simplement una infantesa desgraciada, un germà mort ofegat, ceguesa des dels sis anys i orfe des dels quinze. La primera cançó del soul ...I’ve got a woman, what’d I say?

Les cançons d’amor s’esborren a finals dels seixanta i entren declaracions de negritud. El propi James Brown -un tipo conservador?-, dirà: Digue-ho ben fort! Sóc negre i n’estic orgullós!-. La mort d’Otis Redding, la ruptura entre el segell Stax i Atlantic, l’assessinat de Martin Luther King... l’harmonia racial quedà esquinçada.

A anys llum d'aquest moment

2010-02-26T00:04:00.000+01:00

2:20

2010-02-24T22:44:00.001+01:00

Te comprendo, se lo que quieres. Lo he preparado todo. Llegarás hasta arriba y lo entenderás todo.

2010-02-22T22:01:00.008+01:00

-Ara poso una mica de música, noies.

Assenteixo. L'altra, que es troba d'esquenes al bar, es gira i somriu.
Portishead.
S'acaba a cançó -que he reconegut ràpidament-.
Entren una parella. No queden gaire bé dins del bar. La cambrera corre cap a ells i els explica que acaben d'arribar de Reykjavik i que clar, la carta que estaven mirant no és la que els poden oferir.
Brennivín, skyr, Þorramatur, hrútspungur... és tot el que tenen.
Riuen. L'home que s'acaba de tallar el cabell riu però no s'espera què li portaran. Però encara s'espera molt menys, la possible mort de Teresa en aquell cim on uns homes l'esperen Un fusell amb silenciador evitarà que tant l'altra noia, com la cambrera o la parella que no queda bé al bar, siguin conscients d'una mort més.

No es pot tornar a la realitat després de

2010-02-10T22:12:00.004+01:00

París, Bordell. Travis. Ry Codeer. Frontera mexicana. Wim Wenders. Amnèsia. Houston. Texas

Lletgisme

2010-02-05T19:51:00.006+01:00

Jo ploc, tu plous, ell plou i anirem en patinet i és que jo em diposito dins de Mi Pc. Per Nadal segur que ja estaré llest per farcir. Escric cansat "pastís de naps", però en tot cas, tothom sap que els escamarlans haurien de portar morrió.

El verdet

Poem

2010-01-31T22:40:00.009+01:00

I heard of a man
who says words so beatiufully
that if he only speaks their name
women give themselves to him.

If I am dumb beside your body
while silence blossoms like tumors on our lips
it is because I hear a man climb stairs
and clear his throat outside ou door.

Oí hablar de un hombre
que dice las palabras tan maravillosamente
que sólo con mencionar sus nombres
las mujeres se entregan a él.

Si estoy mudo junto a tu cuerpo
mientras el silencio florece como tumores sobre nuestros labios
es porque oigo subir las escaleras a un hombre
y le oigo aclararse la voz ante nuestra puerta.

Leonard.
traducció d'Antonio Resines

Miss Breut

2010-01-22T23:33:00.005+01:00

Viu a Brussel·les, coneix en Yann (Tiersen) i ha compartit torredora de pa i estisores de tallar ungles amb Dominique A. Després de la seva aportació als escenaris nouvelle chanson, arriba amb cançons com aquesta:
Françoiz Breut

Altes dosis de dramatisme

2010-01-19T21:40:00.003+01:00

Són de Londres però sonen completament com si fossin del Mississipi. Mumford & sons són un quartet que juguen amb armes folkianes: banjo, dobro, contrabaix, guitarra acústica... Utilitzen molt el recurs, en tot el cd Sigh No More, de fer peces amb inicis suaus però amb finals contrastats i forts. Pel que fa als jocs vocals són excel·lents.

http://www.youtube.com/watch?v=iap3cQ7ISY8

V - VI

2010-01-16T22:31:00.004+01:00

Era dins d'aquella sala plena de gent, de barbuts -cap com la teva-, que es movien al ritme d'un bombo constant, però de cop i volta, les llums de les làmpades de cabaret de la sala s'arrodoneixen i es confonen amb la música, i jo em confonc en la multitud, i passa. Una cadència trencada com un piano. I jo somric, em recordo tocant aquella peça en què acabava així, recordo pensar qui hi estaria pensant (en la cadència) en aquell moment, i què estaries pensant tu en aquest moment.

The jungle book

2010-01-10T19:07:00.011+01:00

Plants and Animals
s.o.y. u.n. c.a.b.a.l.l.o
the Beatles
Grizzly bear
Andrew Bird
The byrds
Dinosaur Jr
Cat Stevens
Dogs die in hot cars
CAT POWER
El gos Binari
Cat people
Animal Collective
Manos de Topo
Bowerbirds
Pájaro sunrise
Penguins know why
S e x y t i g e r
El perro del mar
Lambchop

Jo ploc, tu plous, ell plou

2010-01-09T15:38:00.007+01:00

Jo ploc, tu plous, ell plou i anirem amb patinet a buscar la tela d'or grasienca per poder anar al sastre dels nostres pobles que ens facin un bon vestit per anar de concert i veure la Maria Coma el pròxim cap de setmana o Anímic o qui sigui, però abans d'això heu de venir a la vila a espantar les veines que escolten "Soy un caballo" un grup belga que miren videos que no volen ensenyar però es qui ni els recorden.

Calipàndries

2010-01-07T12:47:00.000+01:00

Els petits homenets surten deixant anar una pudor clororífica irrespirable. Surten de la piscina municipal del poble, allà on la senyora de les mamelles penjants que s’eixuga els peus amb el secador i l’home que intenta guinyar-me l'ull mentre compartim escenes calamarístiques al fons de l’aigua, neden.

N'hi ha que que prefereixen nedar per la superfície i agafar aire constantment, a cada braçada. D'altres neden i neden fins arribar a l'alè inexistent... i d'altres que neden per sota dels de dalt, on són tenyits de foscor i silenci...

Per a aquests al fons de l'aigua s'hi està com a casa (caverna).

lafotoéslamariacoma

Al borde de la pasión

2010-01-06T11:50:00.000+01:00

Folk de Zaragoza

2009-12-29T15:35:00.000+01:00

Borja Laudo s’amaga sota el nom que alguns freaks, no podeu ser uns altres, coneixeu com a Bigott. És un paio que es recalza en una cadira amb un posat tranquil i s’apropoa al microfon mentre inicia la seva guitarra amb acords folkies.
El seu tercer àlbum s’anomena Fin i transmet a través de la seva veu profunda de country pur, cançons d’amor.

Si t'agrada el Bon Iver o el belga A singer of songs, aquest n'és un per descobrir.

http://www.myspace.com/myspacebigott

El poder de la tijera

2009-12-29T14:03:00.000+01:00

L'univers dels Love of lesbian, o els lesbianos pels més fanàtics, ha crescut a través del seu nou àlbum 1999 o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfoncando a la luna -que amb aquest títol, em recorda la revista caballo verde [...]

Amb l'ajuda del fabulós Ricky Falkner i els seus arranjaments, han creat una atmosfera on hi apareixen Lou reed, pentinats mods, patilles i concerts del personatge fictici John Boy.

Santi Balmes posa veu als poemes musicalitzats per aquests estranys lesbianos que deuen provenir d'algun planeta estrany on sembla ser que hi conviuen amb la Marlene, los niños japoneses que escuchan cuentos chinos i la niña imantada.

NOTA: A través de maniobras de escapismo, podràs arribar-hi.

gràcies al programa lamalla

Primavera sound

2009-05-31T22:58:00.000+02:00

Wau, això és un festival i una bona excusa per fer veure que no hi crisi. Tres dies plens de música indie, pop, electrònica, folk, rock i fins i tot jazz. De tot. Des dels més petits com Oníric, Elvira, Love of Lesbian, The Right Ons, Pájaro Sunrise...(tots d'aquí) fins a Hermane Dune , The Mae Shi o Michael Nyman que va fer un repertori de les seves bandes sonores. Nyman duia una petita banda de músics molt "entregats" que li posaven molt gràcia a la música, fins i tot semblava que fossis en una de les pel·lícules...Se sap que Nyman no es considera un pianista solista sinó més aviat com a compositor minimalista, però si ha de tocar les peces de la pel·lícula El Piano, que mantingui el mateix nivell de les peces tocades amb la banda [...]

Després d’haver vist i descobert nous personatges, cap a les 21h mig fòrum mobilitzant-se per poder agafar lloc i veure com el Neil Young omple el fòrum amb la seva Gibson Les Paul amb cançons com My my, hey hey. I de sobte et trobes en un allau de persones - la meitat giris, perquè enganyar-nos, la gent d'aquí passa força d'aquesta música..- cridant i saltant, deixant-se la veu i abraçant-se entre ells. Això sí, el públic fidel cinquentenyero eren els qui més saltaven...n’hi havia alguns que només els hi faltava tirar-li les calces per acabar de retrobar-se amb el seu Neil Young, algú amb qui van créixer.
L’orgasme final amb què Neil Young va acabar va ser amb una gran versió del seu clàssic keep on rockin on the free world...semblava que no acabés mai. I finalment, l'escena còmica, d’ell amb una bufanda del barça al coll amb mig públic que era del Manchester...

En Pere i la seva guitarra

2009-05-15T23:47:00.000+02:00

Aquest personatge Pete Greenwood nascut a Austràlia però considerat un londinenc, per a mi té un nosequé del Bon Iver però potser és més folky i més guitarrero, ens presenta des de fa temps el seu nou cd Sirens, deliciós.

Neyorkinando

2009-04-29T23:53:00.000+02:00

La casa encendida –centre cultural- de Madrid tenyeix la ciutat amb un Nova York del segle XX amb fotògrafs com Henri Cartier-Bresson, Alfred Stieglitz, Lee Friedlander, City Sherman, Berenice Abbott o Weegee.
En aquesta ciutat freda que intimida pels grans gratacels que aixeca s’hi troben amagades dones típiques americanes acabades de sortir d’una pel·lícula del Hitchcock o grans homenets ofegats pel gran i grandíssim crac del 29.

Testimonis de una performance, imatges difuses típiques del pictorialisme, imatges nostàlgiques que freguen l’impresionisme pictòric. Fotografies a gran detall i precís.

Retrats de Nova York: Fotografies del MoMA

2009-04-29T22:00:00.000+02:00

La casa encindida inunda madrid de forogradies de Nova York amb més de noranta fotògrafs del segle XX

Coses de nens

2009-04-19T13:48:00.000+02:00

L'altra

cara

del

playmòbil

En òrbita

2009-04-14T22:29:00.000+02:00

"...Cerró los ojos, y agucé el oído y pensé en los descendientes del Sputnik que cruzaban el firmamento teniendo como único vínculo la gravedad de la tierra. Unos solitarios pedazos de metal en la negrura del espacio infinito que de repende se encontraban, se cruzaban y se separaban para siempre. Sin una palabra, sin una promesa..."

Sputnik, mi amor té molta música, Mozart, Bach... però jo insisteixo que a part d'aquesta, hi ha alguna música més amagada que Murakami reserva per aquells que les seves històries els commouen, i jo la trobaré. I és que Brahms mai, mai, cansa. Les paraules de Murakami giraran com trossos de metall en òrbita en aquells que l'hagin tastat.

Dependencias

2009-04-10T15:35:00.001+02:00

Encara que a simple cop d’ull pugui semblar que l’Eulàlia Valldosera ens estigui fent tota una propaganda de productes de neteja, el que està creant és tot un món dins de les petites coses quotidianes de la vida. L’originalitat d'agafar una ampolla de mistol i posar-hi una veu que diu aquestes paraules: "doy la bienvenida a mi espacio. Estoy capacitada para borrar, para eliminar todo aquello que deseasolvidar. Si me lo cuentas, lo guardaré en mi interior y en pocos días habrá desaparecido de mi espacio para siempre, y del tuyo también”. I després aquesta mateixa veu et pregunta que què voldries tu oblidar i t’ho fa grabar. En cada una de les botelletes s’hi amaguen tota mena de secrets dels centenars de persones que han passat per aquella exposició. L’obra de l’autora juga també amb mecanismes de carrets de supermercat, que un mateix pot moure, i que alhora projecten imatges a les parets de la sala. A més a més de carrets, hi ha un espai on amb un cotxet de bebè mòbil amb un projector que duu una llum vermella que crea un ambient psicodèlic...amb uns gots en fila plens d’un líquid vermell...

Dit així pot sonar estrany com el Dark side of the moon però per entendre la seva filosofia s’ha de veure...

Eulàlia Valldosera, Dependencias

Del 4 de febrer al 20 d'abril al Museu Nacional Centro de arte Reina Sofía

Silence is wild

2009-04-06T23:49:00.000+02:00

Una dona sueca, rossa, silenciosa toca el piano i fa cançons com I drive my friend.

http://www.myspace.com/fridahyvonen

Aires menorquins

2009-03-16T22:19:00.000+01:00

El pop intimista de Delên acaba de treure un cd aquest any 2008 amb el nom de "sa roba estesa" i té unes lletres dolces però amb un accent salat típic de Menorca. Ells són en Quim Torres- veu i guitarra- i la Lena Mesquida -també veu i guitarra-. Tot i que el cd està gravat amb musics menorquins, els concerts que actualment estan fent arreu de Catalunya els fan amb músics d’aquí, per exemple en alguns concerts acústics formen un trio amb l'Anna Carné amb el seu violoncel. Tenen un so pop molt net i senzill- molt apreciat pels moments nyonyes, que tots tenima vegades- que transmet les grans i les petites coses del dia dia de cada un de nosaltres. Tot just han penjat el seu nou últim videoclip al youtube de la cançó de "crid". A més a més ja han sonat en un parell de programes d’IcatFm com ara el Delicatessen de l’Albert Puig o en el Cabaret artístic de la Txell Bonet. El passat dimarts van ser entrevistats en aquest últim i van tocar en directe cançons com ara “gener” o “cuidarem lo que no tenim” amb la participació de la violoncel·lista Anna Carné.

Pròxims concerts: 16 d'abril a l'electric bar a les 22h
www.delen.es

www.myspace.com/delengrup

El llac de les mosques

2009-03-09T00:01:00.000+01:00

L’espectacle que acaba tot just avui diumenge 8 acaba, ha aconseguit tot un ambient carregat de música en directe, que combina tots els estils, amb uns músics excel·lentíssims passant per un baixista de cinc o sis cordes i acabant a una gran percussionista amb veu de Janis Joplin. La combinació d’humor i la crisi dels quaranta dóna fruit a l’espectacle de Sol Picó i el ballarí Valentí Rocamora que consta d’un estil propi amb un gran dinamisme entre la música i el tracte orgànic de les seves obres de dansa. La proposta reflecteix el què una dona, als quaranta, es planteja, com ara abandonar la seva vida amb l’excusa de la crisi i així abandonar el marit, els nens o estar de mala gana.

"... de lo que le aconteció a la bella Blancanieves cando se casó con su príncipe azul...se metió en palacio y le entró la depresión, ni adaptarse, ni aceptarse, ni decidir. Qué fácil ganar el mundo y perder el alma. Aparecieron las arrugas y desapareció el contento...!qué tiempos aquellos con los enanos! Mejor no te mires al espejo ni le hagas preguntas,...por si acaso.
Reinventarse o morir y si hay que morir amén."
Sol P.

Pop intimista

2009-03-06T21:52:00.000+01:00

Tres duets de parelles intimistes que amaguen tot un món ple de miralls.

Perro de la lluvia

2009-03-04T15:11:00.001+01:00

Llegué a una ciudad en un tren nocturno
Con un trazo lleno de furgones.
En las alas de urraca
pasé una noche golfa.
Voy a arrancar un arcoiris.
Para llevarlo de corbata.
Nunca dije la verdad;
Así que nunca puedo decir una mentira.

Tom Waits?

El frau de l'actimel

2009-02-23T23:33:00.000+01:00

Es dirigeix cap a la cuina i obre la nevera i busca un actimel. Quan es troba tot just en el punt d’obrir-lo veu que fa un mes i pico que ha caducat. Així com vacil·lant a qualsevol del seu voltant, per exemple amb aquella amb qui no viu ni hi viurà mai, es repta a sí mateix de veure-se’l perquè li pilli un xungo i acabi amb la seva vida com Kobain o Hendrix. Va fent glopets, com qui no vol la cosa, i com que el recipient és petit de cullons, ja se l’ha acabat. Decideix anar a veure una estona la tele per deixar reposar la droga a les seves venes i veure què passa. De camí al menjador, el passadís va fent corbes i del fons de tot sent una veu amb no sap quin idioma que va li explicant conte per conte perquè sàpiga ben bé de què parla quan parla d’amor. Quan ha arribat al menjador totes les seves coses han desaparegut. Hi ha una dona embolicada entre llençols que també li està explicant no sap quins contes amb aquella llengua que tampoc reconeix. Cau en un son profund on els ela-caseis-imunites al cap d’unes hores el reanimaran i el trauran d’aquest estat actimelitzat.

Pinzellades

2009-02-22T17:57:00.001+01:00

For Emma

2009-02-17T21:41:00.000+01:00

Tot comença quan Justin Vernon, després d’estar-se tres mesos tancat a casa gravant, presenta unes veus tan especials amb un estil que recorden a un folk experimentat i molt elaborat. Potser és el reflex d’aquests dies en contacte amb la natura i l’aire de Wisconsin, una fugida diria jo. El disc vocal s’anomena “For Emma, forever ago” i tota composició va dedicada a aquesta tal Emma que tan sols sabem que existeix. Amb les seves lletres Vernon ens diu que més val penedir-se d'haver estimat massa que no pas de no haver-ho fet mai, però que tot i així l'amor és la pitjor d'entre totes les cegueres. Entremig dels seus acords i de les seves veus duplicades s’hi troba la seva ànima, l’ànima de Bon Iver.

entrevista del mondosonoro
http://www.mondosonoro.com/detall_entrevista.asp?id=212154

Cat Stevens, Lluís Llach

2009-02-16T17:41:00.000+01:00

How can I tell you that I love you, I love you but I can't think of right words to say I long to tell you that I'm always thinking of you..

Com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat, que sovint em sé tan a prop teu, si canto, que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes, i penso que mai no he pogut ni dir-t’ho, que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo..

Ir-regularitat

2009-02-12T20:11:00.001+01:00

Arpes gegants, carrillons i instruments indies
Imatges d’indis i cowboys
Forats negres que xuclen civilitzacions
La romana i la grega
Que a Nova York hi ha un tio que toca l’orgue de puta mare.
Continuïtat i discontinuïtat infernal
De paral·lelismes utòpics
Cafès amb regust tropical
Desexistir o desistir-se,
Depèn de com tu miris.
Llumetes ultraviolades
Que giren i giren al voltant del far
Que segueix l’homenet d’ulleres postisses
A dos per hora travessant estacions
I pols glacials plens de formigues gegants
Que tenen gana i demanen un gintònic
i que el sucre moreno no falti.
Passar de l’insomni a l’amnèsia
D’anàfores i estratosferes
Que giren i giren

D’epidermis perfumades
De porrets de farigola
Que provoquen fantàstics efectes
Secundaris

Instal·lacions i constel·lacions
Del paleolític al blues
Passant per Satie i acabant a Janis Joplin
Mil i un ninotets de semàfors
Sobredosi de cafeïna
Cafeinòmana, nòmada!
Si vols raritat, raritat. Si vols raresa, raresa
I hi ha un home que fuma ducats sense parar
Els amors de dues parades de metro
Envoltats de cèl·lules i quartets de corda
Que van ballant mentre bufes
Bombolles factorianes al teu somriure
Entren.
Pasta dentífrica i bombons merci, merci
De iaies que es colen a les cues del cine
Gorgoritos en plena església protestant
De teories sobre l’espècie, o desteories de la inespècie
De dinosaures que juguen al lego
Amb elefants roses que pateixen de sobrepès
Mentre escolten cants estel·lars dels astronautes
Què rar...!
Cèntims i colilles omplen ciutats senceres
Rajoles enmig del mar adriàtic
Cambodja és molt lluny
Al·lèrgia al vodka matiner
Vint combinats i un sobretaula en plena discoteca
Adornacions nadalenques en ple juliol
I nòries carregades de l’arca Noé
Kèlocks estovats de les sis del matí
Terrats soterranis i laberints amb múltiples sortides
Perquè puguis fer veure que escapes i així no tornar mai més.

(demano perdó per les paraules inventades)

In New Zeland

2009-02-10T20:37:00.000+01:00

Salen burbujas de la boca femenina. Se hunde con los ojos abiertos y las ropas enroscándosele. Los maoríes que bucean tras ella no pueden alcanzarla a esta profundidad. Ada forcejea. Da patadas a la cuerda, pero la tiene apretada alrededor de la bota. Da nuevas patadas, más fuertes, y con el otro pie consigue deshacerse de la bota. El piano y la bota prosiguen su descenso mientras Ada flota suspendida en las aguas profundas; de repente, el cuerpo se reanima y forcejea esforzándose por ascender a la superficie.

The piano

Jane Campion

Diria que ja no som a Kansas

2009-02-08T11:40:00.000+01:00

Al MACBA des del 6 de febrer fins el 19 d’abril, tan sols per quatre euros (i si ets estudiant encara menys), pots descobrir el món pop-art de Thomas Bayrle un alemany que presenta una exposició de 300 peces de collages sobre fusta, d’aquarel·les, de dibuixos gràfics o d’animacions. El berlinès diu que això de l’etiqueta del pop-art li va petita i que ell, des del punt de vista artístic o d’un moviment o d’una escola, no s’hi encaixa en cap. Al llarg de tota l’exposició hi trobes des d’una obra d’Adam i Eva feta amb dibuix gràfic fins a retrats de Beethoven, Bach i Nietzsche utilitzant la seva tècnica “pop-art” o com els entesos vulguin nombrar-la. A més a més, al final de tot, a la torre del MACBA l’exposició acaba amb una instal·lació molt pintoresca. El terra de la sala està decorat amb el paper de l’obra M-Formation on hi apareix repetidament una senyora oberta de cames de bat a bat, i les parets estan decorades amb l’obra Jackie wie Hose que és una seqüència d’un home i d’una dona despullant-se al moment.

El Lletgisme, el seu art

2009-02-07T16:44:00.000+01:00

Si vols saber què és el moviment del lletgisme o un llamàntol en zel has d’escoltar l’Estalisnau verdet. El Pau Vallvé sap com demostrar les petites coses quotidianes cutres amb la seva harmonia bonica. Si vols sentir en Tomàs Molina fent un pronòstic sobre l’any de la picó o vols jugar al ditgal has d’escoltar-lo. També si vols recaure en aquella lletra d’aquella cançó ortera dragostea din tei.. escolta'l.

L’all ho és tot pels anglesos és el segon treball de l'Estanislau Verdet però també ha fet altres coses juntament amb la seva parella, Maria Coma, al grup Ü_ma. Pots trobar cançons al seu myspace o esperar a qualsevol dels concerts que faran durant aquests mes.

http://www.estanislauverdet.com/

Llum celestial

2009-02-06T16:01:00.000+01:00

Per fi. Des de l’últim I am a bird now, si no recordo malament farà quatre o cinc anys, Anthony and the Johsnons ens tenia a l'espera. The crying light és una de las grans propostes que aniran sorgint durant aquest any i que no es pot deixar passar per alt. I és que, a aquest personatge estrany, un professor li va dir que si volia fer alguna cosa amb les seves performances musicals- a l’estil de John Waters- havia de marxar a un lloc. I aquest lloc era Nova York. Anthony diu que en cap altre lloc no hi podria fer la seva música: “ Nova York ha estat crucial per a mi a l’hora de cuidar la meva ànima. Ha estat un lloc per a que la meva ànima creixés i per a que la meva persona es desenvolupés. És un lloc segur. Sempre, des que era petit, em deien que a Nova York qualsevol podia evolucionar sol, somniar a ser artista, fer el que un volgués.”
La seva música barreja un estil simple i senzill i fins i en la cançó de “Another world” s’entreveu la seva visió política “Segurament serà la cançó més política que hagi escrit mai. Volia escriure de la manera més simple per transmetre el que sentia davant del canvi ecològic i climàtic que està patint el món, gairebé escrivint des d’una perspectiva del futur” Tot hi així les seves lletres es fixen més en sí mateix, en la seva vida, ja que creu que si es posés a parlar de política la gent el deixaria d’escoltar. “El meu disc anterior tractava més de la ciutat i aquest reflexa molt més els meus viatges com he vist el paisatge del món i del meu cor en els meus viatges. No és un disc de ciutat: és un disc per a qualsevol lloc, des del Pol Nord fins al Brasil. És un disc de la Terra...”

Pròxims concerts: 15 d'abril al Palau de la Música de Barcelona, el 5 de maig a Sant Sebastià. El 7 de maig a Múrcia i l'11 de maig a Madrid.

I més indie

2009-02-03T23:52:00.000+01:00

Per els amants de l’altra cara de las flores azules – trio barceloní amb tendències masnoueres- arriba élena amb el seu nou treball. El nom del nou cd (abans però, que tenen d’altres d’antics com ara Porelamordedios, l’EP CCCP o Present), arrenca curiositat però encara més si et deixes perdre en qualsevol de les seves cançons. “Un cafè, setanta matins” amb aquest títol ens deixa un bon regust només començar i esperem el 24 de febrer amb ganes, el cd surt a la venta. Helena Miquel (veu), afirma que “ són deu cançons molt Élena, una proposta tranquil•la i molt assossegada”. Al myspace hi trobes qualsevol dels seus antics treballs, això sí, en anglès. Sembla ser que aquest cop el cd és íntegrament en català, l’Helena ho explica: “té una evolució normal, hem crescut i hem vist que no té sentit cantar en anglès. Quan vam començar només teníem referències de músiques anglosaxones, que encara tenim, però aleshores eren molt més fortes i no concebíem pop en català o en castellà. Hi ha hagut un canvi en l’escena de grups barcelonins nascuts durant els noranta (Sidonie, Love of Lesbian, Mishima...), i ho veiem com un tret positiu, perquè creem la nostra identitat, fem el nostre pop i en la nostra llengua”
El dia 24 d’aquest mateix mes a l’espai de la FNAC a les 19 hores élena en directe per a qui els vulgui tastar.
Queda dit.

Altres concerts: 17 D'Abril a l'Auditori de Barcelona

Els millors professors europeus

2009-01-31T13:08:00.001+01:00

Podria passar que sortissis de casa i et deixis les claus posades per dins o que anessis a la platja i et trobessis a dos ballant amb barrets mexicans. Aquest nou grup català que ha nascut fa dos dies -com qui diu- ha fet una versió musicalitzada de les coses quotidianes que tots hem viscut algun cop. El quartet barceloní ha presentat a finals d'aquest any 2008 el seu primer disc "Els millors professors europeus" i no recullen cançons heroiques ni descomunals però encisen tan als dos acords amb ukelele. Aquell que els tasti amb qualsevol de les cançons com ara Pla quinquennal o Al mar! quedarà marcat per sempre. La formació del grup és ben senzilla afirmen ells "La història de la formació de Manel és ben avorrida, dos tios han escrit algunes cançons i convencen a un altre parell per formar un grup i presentar-se a un concurs de maquetes. Però què hi farem!". El nou disc sorprèn perquè cada una de les cançons crea un món tant experimentat i algunes cançons recullen cites històriques ben encantadores com ara en la cançó de Roma. Una de les gràcies de Manel és l'ukelele que utilitza en Guillem Gisbert, el cantant, en gairebé a totes les cançons. "Les cançons del disc han sorgit de diferents maneres. Un va provant coses i, de sobte, durant algun moment s'encén la llumeta verda: t'agrada una frase melòdica, o un arranjament, o un vers, o, simplement un tema que t’agradaria tractar"
Manel aquest estiu passat va oferir dolces nits de juliol als jardins Ferran Soldevila de la Universitat. A més a més ja ha ocupat escenari en diversos llocs com ara en el bar de Gràcia L'Heliogàbal o i petits concerts arreu de Catalunya. "Estem contents amb el disc, i més tenint en compte que és el primer i que molts de nosaltres no tenim cap experiència ni com a músics ni, evidentment, en estudis de gravació."

Manel recomana: 'Actos inexplicables' de Nacho Vegas, Dioptria de Pau Riba o Herman Düne.

Pròxims concerts de Manel

5 feb 2009
21:00
GROOVE BAR - CONCERTS DE SOBRETAULA Guillem Gisbert (Manel) + Pere Agramunt (La Brigada)
Tarragona, Tarragona

7 feb 2009
23:00
FAKTORIA d’ARTS
Terrassa, Barcelona

10 feb 2009
21:00
SALA BIKINI - PREMIS ENDERROCK
Barcelona, Barcelona

12 feb 2009
21:00
KURSAAL - ARA A LA SALA GRAN
Manresa, Barcelona

13 feb 2009
22:30
CASINO DE VIC - CONCERTS DE SOBRETAULA Guillem Gisbert (Manel) + Pere Agramunt (La Brigada)
Vic, Barcelona

6 mar 2009
20:30
LET’S FESTIVAL - Sala Salamandra
Hospitalet, Barcelona