L'últim combat?

Ahir vaig tenir la primera borratxera en un teatre amb la creació dramàtica Qui té por de Virginia Woolf? El teatre Romea ofereix aquesta obra dirigida per l’argentí de moda del teatre català, Daniel Veronese, a qui ja hem vist altres vegades al Teatre Lliure amb les seves versions de Txèkhov. Reduïda a una hora i quaranta minuts, l’obra escrita per Edward Albee ens presenta una batalla dialèctica de com un matrimoni, en George (Pere Arquillué) i la Martha (Emma Vilarasau), s’esgarra per dins d’una manera destructora i sense pietat davant d’uns convidats més joves, la Honey (Mireia Aixalà) i en Nick (Ivan Benet), que també en patirà conseqüències.

Són un matrimoni que s’estimen molt però que es posen a prova constantment –a través d’un gran enginy verbal- l'un i l’altre. Qui té por de Virginia Woolf? parla del fracàs de la humanitat en les relacions entre persones, de la dificultat de viure en parella i d’estimar les debilitats i petits fracassos de l’altre. En George és professor d’Història i ella és la filla del director de la universitat on hi treballa ell. La Martha és una dona fracassada que no accepta la seva vida i que s’enforteix – com el seu marit- a través de la ironia i el cinisme. El muntatge desborda tensió i vertigen, i es converteix una nit molt complicada on l'adrenalina queda servida en mans de Vilarasau i Arquillué.

No hi ha treva per a les paraules de l’altre. La petjada de Varonese és aquest ritme trepidant que fa que els actors es trepitgin i vagin a dos-cents per hora. El director no deixa espai per a les “cosas teatrosas”. La Martha i en George són extremadament intel·ligents i hàbils en els seus arguments –i contrarguments- i no els cal pensar perquè saben tot el que han de dir en cada moment. Porten jugant a aquest joc infernal des de fa 23 anys.

En un principi, la morbositat de l’enginy dels personatges agrada a l’espectador que, a més a més, riu en molts moments que en el fons són dramàtics. Però si una cosa bona té Qui té por de Virginia Woolf? és el fet que qualsevol pot veure's representat dalt de l'escenari. Ara bé, la batalla arriba a tals extrems que un comença a suplicar per dins que deixin d’envestir-se d’aquella manera tan esvaïdora. Quan les llums s’apaguen i sona Sigur Rós, el públic està absolutament devastat. És moment de preguntar-se com pot ser que dues persones que s’estimen tant, s’arribin a tractar així. Deu ser que estimar-se no ho és tot en aquesta vida. L’abisme arriba finalment, però queda temps per a pujar un cop més les escales?