L'espera, al Teatre Lliure

L’espera se situa a la Venècia del segle de les llums, el 1748, però és una obra contemporània del periodista, professor i dramaturg Remo Binosi. Dic contemporània perquè va ser escrita als noranta i estrenada a Itàlia l'any 1993 però també, per tota la seva universalitat i correspondència amb valors i sentiments que encara avui són presents en les nostres vides. Adaptada i dirigida per un col·laborador proper al director del Teatre Lliure, Juan Carlos Martel, L’espera havia de ser, ens uns inicis, una novel·la. Tanmateix, Binosi reconeix que no ho va aconseguir i va decidir convertir-la en una obra de teatre perquè creia que li oferia més llibertat.

És una obra que no només parla de la maternitat futura sinó de les imposicions de la vida que ens autoexigim, de la distància entre desig i raó que sovint ens provoca allaus i tempestes en la vida. I si aquest terrabastall es tracta d’amor, del més imprevist, encara colpeja amb més intensitat. Les tres dones que surten a l’escenari són tres personatges tancats en un espai molt reduït que representen, a través de la seva història, una situació que tots, homes i dones, ens hi trobem alguna vegada a la vida: el desamor per la vida que portem i per les coses que ens imposen. La comptesseta Cornèlia (Marta Marco) representa una dona burgesa frustrada que ha estat castigada per haver trencat la seva virginitat, la seva minyona Rosa (Clara Segura) és l’esclava del rol subaltern que li imposa la seva condició social i finalment, la dida (Isabel Rocatti) que representa una vida perduda venuda l’obediència absoluta d’uns valors paternalistes.

L’espera batega i amb força. És una història d’un amor entre dues dones que no es poden harmonitzar. Rosa i Cornèlia senten la força que els creix al ventre i es descobreixen estimant-se l’una a l’altra, però saben que s’hauran d’enfrontar sense remei a la condemna d’haver de fer allò que no es vol fer i d’haver de ser qui no s’és. L’espera és un text vital que s’inicia amb un to lleuger i de comèdia però que acaba desenllaçant-se amb un caràcter tràgic. L’espurna que ho encén tot és l’inesperat embaràs d’una de les protagonistes que farà que la relació entre la minyona i la comptessa passi per totes les emocions vitals, del rebuig per la diferència de classe social a uns punts de connexió, fruits del desig i de l’amor, que desperten un sentiment molt intens.

En definitiva, L’espera és una obra que parla de la llibertat, o potser més aviat, de la no-llibertat, d’allò que un no desitja fer i ser allò que no desitja ser. Amb paraules de Remo Binosi: “L’espera és un viatge en el qual el descobriment de l’amor ho remourà tot violentament".